Fa poc hem rebut la mala notícia de la mort de Rick Davies, una de les bandes que més m'agradaven a la meua joventut, Supertramp, fins que vaig conèixer a Bruce Springsteen i les seues lletres plenes de contingut social.

A partir d'aquell moment, les cançons de Supertamp em paregueren buides de contingut.

He anat a veure al Boss un munt vegades, sobre tot a Barcelona.

Recorde, després d'escoltar per primera vegada la versió amb piano de Thunder Road, pensar que podia morir-me sense escoltar la seua versió rockera en directe, i així va ser. Meravellós. I recorde pensar en escoltar-la, 'Ara ja em puc morir'.

El cas és que he vist per televisió les darreres imatges del Bruce, i veig que està molt vell, molt. I no he pogut evitar pensar que no durarà sempre.

I què faré sense ell?

Inevitablement la vida continuarà. Trobaré a faltar els seus directes. I esperaré que passen els primers mesos després de la seua mort on es convertirà en una llegenda, per a tornar a assaborir les seues cançons. Amb nostàlgia.

Etiquete l'entrada amb Vida, perquè vida i mort van emparellades.